Un carmelet.

Ahir em van dir que la vida també pot ser dolça i que fa tres mesos el que vaig tastar va ser un caramel... un caramelet que tard o d'hora ens arriba. No era un miratge, ni una mentida, no va ser una ficció... va ser una resposta a una cerca. Per que fins i tot els que mai surten de casa busquen alguna cosa sempre. Jo crec que la vaig trobar auna mica lluny d'aquí.
El problema va ser que sovint, quan trobem un tresor ens quedem atordits de la gran claror que desprèn, com el sol al migdia. Aleshores hem d'esperar a que el sol es pongui i només quan és a ran de terra, el podem observar amb la serenor dels que estan en possessió de la veritat, sense estar obligats a donar explicacions als altres, sense justificar un somriure o les nostres llàgrimes.
Jo hagués pogut esperar a la tarda, a entendre el significat de tot el que percevo, a estar en consonància amb el meu entorn, seria potser ara més feliç i millor persona.