29 de desembre, 2006

Recorro els mateixos carrers que ens han vist tantes vegades amb les mans llaçades. No puc deixar de rememorar tots els passejos que hem fet plegats voltats dels mateixos desconeguts que ara m'acompanyen. La ciutat em sembla més buida. La geografia urbana ha perdut el sentit que abans tenia i n'ha pres un altre força més trist i caduc. Cada racó té una historia afegida que nosaltres vam construir, una historia que no sortirà mai a les guies de la ciutat. I no sé si és una historia a oblidar o la més bella de les memòries.
Certament tot sembla molt més fàcil si som capaços de fer tria del que ens ve a la memòria. Què és? Control mental? O la recerca del silenci d'allò del que ens volem despendre? El silenci és la veu de les respostes no desitjades. Amb el temps l'oblid sacava i caminem més ràpid, més lleugers. És una qüestió de temps només a qui no cal gaire esforç per resoldre, i quan aquest temps s'acaba és com si s'extingís una vida, o més aviat fragments de vida, llençats en forma de bocins de paraules que ja no tornarem a dir.

Què és l'amor?

Per a respondre aquesta pregunta prenguem com a punt de partida l'experiència clau de l'enamorament bilateral. Dues persones, en un cert moment de la seva vida, comencen una mutació,estan disponibles per deslligar-se dels objectes de l'amor anterior, dels vincles anteriors, per donar origen a una comunitat nova. Aleshores entren en un estat naixent, un estat fluid i creatiu on es reconeixen recíprocament i tendeixen a la fusió. De tal manera constitueixen un nosaltres, una col·lectivitat d'una solidaritat i d'un erotisme molt grans. És a l'interior d'aquest nosaltres que els individus singulars realitzen els seus somnis eròtics i no eròtics, les aspiracions i les possibilitats inexpressades. La grandesa de la seva solidaritat i la immensitat del plaer eròtic que es donen contínuament els permet de sentir i d'exercir pressions molt fortes sobre l'altre, pressions que porten a la formació d'un projecte comú, d'una visió del món comuna. La nova parella naixent està animada per una energia inexhaurible i a vessar d'entusiasme. El món li sembla meravellós i les possibilitats d'acció infinites. Elabora una concepció nova de la vida, reestructura totes les relacions internes i externes, es construeix un hàbitat nou.
[...]
De tot el que hem dit se'n deriva una conseqüència molt important. Que si l'amor dura, si es prolonga en el temps, vol dir que continuen actuant els processos i els mecanismes que ho van fer en el moment inicial de la revelació, del descobriment i de l'enamorament. L'amor, si existeix i en tant que existeix, sempre és “naixent”. Sempre és descoberta, revelació, admiració, adoració, desig de conjunció amb alguna cosa que ens transcendeix i que dóna ordre i sentit al món. La persona que estimem sempre és allò que se'ns està revelant com el pern del món. Per això l'amor sempre és estremiment de l'absolut en el contingent, quelcom misteriós, meravellós i diví. I quan és correspost, és do, gràcia que exigeix lloances i reconeixement.

Francesco Alberoni
T'estimo
Ed. Gedisa

Enveja

L'enveja és el sentiment que tenim quan algú, el valor del qual considerem igual que el nostre, ens supera i obté l'admiració dels altres. Aleshores tenim la impressió que hi ha una injustícia profunda al món. Mirem de convèncer-nos que no ho mereix i fem de tot per arrossegar-lo al nostre nivell, per desvaloralitzar-lo. En parlem malament i el critiquem, però si la societat continua elevant-lo, ens rosega la còlera i, al mateix temps, ens domina el dubte, per què no estem segurs d'estar en el cert. Per això ens avergonyim de ser envejosos i, sobretot, de ser assenyalats com a persones envejoses.

Francesco Alberoni
T'estimo.
Ed.Gedisa

22 de desembre, 2006

Abans de dormir

Hem compartit la més absoluta de les confidències, he assaborit l'essència de les teves marines, m'he endinsat en els racons més amagats i he trobat el millor refugi que hom pot somiar. Amb el caliu de les mans i les paraules m'has ofert l'aixoplug davant de les meves adversitats i és ara en la llunyania quan redescobreixo la veritable dimensió de què ha significat per mi, veig la manca d'humilitat que he patit durant anys i alhora com les meves inseguretats les dissimulaves amb les teves per junts fer camí avall, amb la inèrcia de les nostres passes. Però la velocitat al final era insostenible i ens va caldre aturar-nos i replantejar quin camí seguir.

No crec tenir respostes, no sabré mai cap a on em durà el camí, però m'agradaria que poguessim caminar plegats i a cada passa tenir més sed de tu.

Mentider

Em pensava que mai no podria mentir. En el món de l'economia les mentides són fàcilment detectables. La mentida adolescent és una mentida que surt de dintre i no requereix més explicació que l'instint de supervivència. La mentida adulta en canvi pressuposa una complicada i experimentada enginyeria de la falsificació. Mentir és dir el contrari de la veritat. Amb els anys, però, anem aprenent que la veritat no sempre és l'estat més confortable de la vida. Això vol dir que la mentida es fa cada cop menys necessària, simplement perquè els que la sospiten tampoc no estan interessats en saber la veritat. La mentida és un decorat de l'esperit quan s'intueix que la veritat pot ser essencialment destructora.

Joan Barril
Parada obligatoria
ed. Planeta

20 de desembre, 2006

Lost in translation.

Sóc el que cerca el cel dins una cova, el que busca l'aire sota l'aigua, l'autoestopista en una carretera secundària, un peregrí sense camí, aquell del qui parlen i al qui ningú parla, el trompa sense ressaca, el perdut que mai es troba... només em falta aprendre a entendre-ho i a entendre'm, per poder entendre't i que tu per fi, m'entenguis.

Aquest món no pot ser tant complicat.

19 de desembre, 2006

Els grans viatgers diuen que el millor dels viatges és el que ha de venir. Potser sí que la incertesa de l'avenir és per a molts un estímul que encoratja els intrèpids. Tant debò pogués desfermar de dins meu aquesta empenta. Però l'instint de conservació és molt fort i el temor de ser més desvalgut que abans provoquen en mi un excés de prudència. Però arribarà un dia que seré un desconegut per la resta i tots els temors seran irrellevants. Només ha de comptar l'aquí i l'ara.

Predisposició.

Començaré aquestes paraules amb una negació. No m'aturaré. El futur és ple de moments memorables, ho sé, per això no em puc aturar. La propera vegada estaré preparat, i fins que no arribi el moment seguiré somiant que sempre es pot estar millor que ara i aquí. Estaré esperant un nosaltres; en algun lloc i en algun moment el trobaré. Escolta'm, si vols, per què seré entre el no res i els paratges plens de tu, a mig camí de les veritats absolutes i les mentides excessives. No tornaré a ser un perdedor, no deixaré que els meus peus es clavin en aquesta terra on resten la memòria dels vius i les cendres dels que ja no hi són.

I quan arribi l'hora i em vinguis a trobar, t'esperaré amb un somriure perquè en aquell moment seré ja, per fi, un home.

18 de desembre, 2006

Jo l'escriptor

Si no escric sobre la desesperança, sobre l'ansietat, l'avorriment o les pors crec que no sé escriure. Alguna vegada la gent ha dit que escric prou bé, que hi ha quelcom amagat dins meu que si arribés a sortir, potser faria alguna cosa de profit. Però he de reconèixer que tothom qui m'ha dit això no ha escrit mai, ni tampoc són uns grans lectors, com jo. Però el que sí que m'he adonat és, que la tristor és la meva màxima motivació per a escriure. No sé escriure sobre l'alegria o l'amor, la prosperitat o la joia. Sembla com si amb les meves paraules reafirmés el meu estat d'ànim sense donar peu a una sortida que em permeti superar aquestes tribulacions.

Miquel Martí i Pol, tot i no ser un dels grans, tenia la capacitat de commoure amb quatre mots ben triats, fent de la senzillesa el seu màxim valor. Certament ha escrit sobre la tristor, però també sobre la joia de viure, sobre la solitud ben portada o sobre com mirar endavant amb l'esperit més alleugerit.

17 de desembre, 2006

Autodefensa

Sovint fem memòria quan estem sols o bé quan hem arribat a port i repassem tots els capítols que conformen el nostre viatge. A vegades també recordem, quan ens manca la voluntat que ens porta a la fi del nostre trajecte. En aquests casos cal accelerar el pas, encara que no tinguem un rumb fix, com una fugida endavant, si el que evoquem és la cançó trista d'una absència. Cal anar a paratges desconeguts pels dos, un territori neutral per lluitar i intentar trair la memòria compartida. Per què els perdedors són els que traeixen o fugen abans de saber reconèixer entre plors, com de grans han estat els errors, com de vanes han estat les promeses, com de fàtues han estat les possibilitats.

En aquests indrets llunyans i desconeguts hi sol fer fred, i això ens recorda que en les fugides no es té temps de fer l'equipatge. Sortim amb el que portem posat i el que ens queda a les butxaques, sabedors que ens caldrà ajut per a pelegrins com nosaltres. Enyorem l'escalfor d'una llar i ens manca un espai on reposar després de tant esforç per aprendre a oblidar.

Però podria renunciar a aquesta fugida. Podria intentar romandre al teu costat en nom d'un altre, tot interpretant un paper cercant la teva aprovació. És un recurs més quan la solitud és excessiva o bé quan no sé si allà on vaig ens podrem retrobar. Quan hi arribi potser ja no serem nosaltres, ni tu ni jo ens sabrem trobar. Els meus dits a les fosques només trobaràn la buidor que ara m'envolta, però amb la certitut de la realitat i de l'innegable.

M'agradaria saber quin peatge he de pagar per tots els errors comesos fins ara, per mirar de redimir un temps que podria ben ser una mentida piadosa, per no tenir que somiar en fugides, per no sentir més com m'esclata el cap cada vegada que he de triar un camí o un altre, per no haver de veure la desesperança embolcallada amb el que fa massa temps anomeno por i per fer que siguin d'una vegada i per totes fútils totes aquestes paraules i que per fi tinguin veritable valor tots els meus actes.

16 de desembre, 2006

Monotonia

Ja em comença a costar recordar quin dia vaig arribar aquí. Només porto dos dies i ja m'he acostumat a la rutina, tot i que no és res d'extraordinari, em passo tot el dia estudiant tancat a l'habitació. Avui m'han preguntat quin dia marxo i m'ho he hagut de pensar una mica per què he perdut la perspectiva. Sembla que s'hagi aturat el temps entre aquests murs de pedra massissa.

Durant el dia procuro estar concentrat tot i que em costa més del que m'hauria pensat. Sempre les mateixes idees recurrents i potser obsessives quan no te les pots treure del cap.

15 de desembre, 2006

Arribada

Ahir va ser un dia una mica estrany, tot emboirat i un fred que espantava. Més d'una setmana així no sé si ho suportaria. L'arribada va ser ordenada i previsible, però durant les primeres hores em sentia desubicat. L'hostatger no hi era i el jove Fra Lluc va prendre la responsabilitat d'ensenyar-me l'abadia. L'habitació, molt més del que esperava trobar. El silenci aquí delata de tant en tant els moviments d'estómac i les passes llunyanes. Les campanes marquen l'hora del preg i de l'àpat. La serenor que es respira és d'aire net i de llibertat continguda i d'una voluntat manifesta d'acollida.

He arribat buscant aquesta serenor pretesa i el distanciament anhelat als temors a seguir endavant tot i els contrapesos excessius de la meva consciència. Cerco aquí allò que no sé trobar en el meu dia a dia, però de moment no sembla que hi hagi un camí fàcil per a avançar. Em sobren les paraules i em manquen els arguments. Sovint són més les ganes a dir que el què direm, les intencions més que els fets. Al menys sí que he de reconèixer que moltes de les rancúnies aquí no tenen sentit i que l'esperit ja feia temps que demanava altres motivacions per créixer. Potser és d'hora per saber què trobaré, queden encara vuit dies aquí per fer de l'estudi un pretext per fugir endavant cap a un lloc nou.

Avui el sol encara no ha sortit, però la boira d'ahir ja no em tapa el paisatge.

14 de desembre, 2006

Amagar el cap sota l'ala.

Tots tenim un sistema de defensa. Em refereixo a quan ens sentim amenaçats o quan preveiem que alguna cosa ens farà mal, cadascú reacciona a la seva manera. Hi ha qui amaga el cap sota l'ala, d'altres donen l'esquena i fugen corrents, alguns imploren clemència abans que res hagi succeït, d'altres en canvi treuen les urpes, ensenyen les dents i mostren a tothom el pitjor que portem dins. Aquesta agresivitat no sempre surt del tot, però es va acumulant aquí darrera, al clatell, i s'enquista en forma de ressentiment vers tothom, fins i tot del que més estimem.
És la impotència de lluitar contra els nostres instints com la gelosía, la inseguretat o senzillament, la mala llet.
Potser encara cal molt per apendre. Primer a acceptar el que ens ve, després la manera en com ens arriba i d'aquesta manera apendre a ser millors persones i a allunyar-nos de la pobresa d'esperit, en definitiva; créixer.

13 de desembre, 2006

Detachment.

Jorge Bucay en su libro "El camino de la autodependencia" habla sobre el detachment extensamente. Sobre el egoismo por uno mismo.

Para convertirte en autodependiente necesitas ser persona y para llegar a serlo necesitas aceptar lo siguiente:

1.- Me concedo a mi mismo el permiso de estar y de ser quien soy, en lugar de creer que debo de esperar que otro determine donde yo debería estar o como debería ser.

2.- Me concedo a mi mismo el permiso de sentir lo que siento, en vez de sentir lo que otros sentirían en mi lugar.

3.- Me concedo a mí mismo el permiso de pensar lo que pienso y también el derecho de decirlo, si quiero, o de callármelo, si es que así me conviene.

4.- Me concedo a mí mismo el permiso de correr los riesgos que yo decida correr, con la única condición de aceptar pagar yo mismo los precios de esos riesgos.

5.- Me concedo a mí mismo el permiso de buscar lo que yo creo que necesito del mundo, en lugar de esperar que alguién más me dé el permiso para obtenerlo.

Trobat a la blogosfera, no recordo on ara...

12 de desembre, 2006

Més oblits.

"oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans"

Feliu ventura
El pes d'un somriure.

Marxaré.

Demà passat marxo. No aniré massa lluny, a uns 150 km de Barcelona, però seran suficients? Espero trobar en la distància dels mapes la mateixa pels maldecaps del cor. Serà una retirada prudent abans de la imminència de la derrota. Si voleu, és una jubilació anticipada d'una época de la vida que està en vies d'extinció. Seran només 10 dies per preparar exàmens i mirar de trobar un espai on encabir noves il·lusions, aprendre a guardar les velles i començar a pensar en unes ulleres de veure-hi lluny, perquè l'aqui i l'ara són massa presents i pel meu gust massa condicionats per un passat “d'anar fent”.
Els que fan llibres d'autoajuda en dirien “deattachment”, deslligar-se. I és que voltat de records de temps millors om no pot assumir el futur amb la serenor que caldria. Per això cerco el mateix que Sant Benet, la serenor eterna en aquells mateixos indrets, esperant potser trobar-hi l'ajut que em cal. No ho sé pas, però crec que estic redescobrint coses noves i sento que en perdo d'altres. Om en diu crisi d'identitat, com els personatges de Ficció, una crisi d’una edat, de com algú aprèn a renunciar i a triar.

La inauguració.


De tes amants bien revenus
Dans tes beaux habits neufs
Tu devrais bien quand même
Voir l'entrée ou alors
Tu n'a sans doute rien compris
Même si t'a quand même tout détruit
Dans le pavillon nord
Que t'avais redouté
La grande sortie offerte
Que tu m'avais refusée
On allait se le dire
Qu'on n'était pas bien là
Et aller bien au fond
Et revenir encore
Sans jamais dépasser
La porte et le corridor
Quand tu chialais tu faisais moins peur
Comme si tu effaçais tous mes erreurs
Du bâtiment d'ici
Son allure extérieure
Et j'imaginais bien
ça ne tenait à presque rien
On aurait pu faire face
à ce qu'on avait vu
Le jour de l'ouverture
De notre grande surface
On aurait dû s'achever
Pour ne pas avoir à en pleurer
Se retrouver dehors
Sans doute elles seront là
Peut-être sortie des salles
En face en plein milieu
Pour enfin se préparer
Il suffisait d'y croire
à nos belles retrouvailles..
Et j'imaginais bien
ça ne tenait à presque rien
On aurait pu faire face
à ce qu'on avait vu
Le jour de l'ouverture
De notre grande surface.

Yann Tiersen
Le Jour De L'ouverture

11 de desembre, 2006

Ull per ull.

Perdo la por
però em tremola el pols
qüestió d orgull
m´aixeco i no puc
un bon trau just al mig del cervell
ull per ull, dent per dent
qui sap si tots som mecs
comissari a sou
no hi haurà ni un pam de net

Cauen guspires
plou però no et mulles
potser no et cal sopluig
un déu fent virolles
qui no plora ni mama ni beu

Ull per ull, dent per dent
qui sap si tots som mecs
comissari a sou
no hi ha ni un pam de net
no hi haurà un pam de net.

Cops de puny
ulls de vellut
guerra de botonets
per orgull tu ets sents sol
no vindrà d´un pam
per orgull tu et sents sol
no faràs el net mai

Fora complexes
prou de modèsties
no et caldrà fer-te el gran
mala memòria
falses històries d´un nen d´abans

Rau la por
la sang et cou
llàgrimes plorant
des de sempre has estat un CUCUDRILU MERDÓS.
que et duri que et duri, que et duri...
la bona sort
que et duri, que et duri, que et duri...

La gent mirant tots embadalits
tu ets sents sol
ningú fa un pas
escanyolit mirant
no et mouràs ni un pam,
sense moure el nas.

Adrià Puntí.

El per què de tot plegat.

¿Por qué tengo miedo de bailar?, yo, que amo la música y el ritmo y la gracia y el canto y la risa, ¿Por qué tengo miedo de vivir?, yo que amo la vida y la belleza de la carne y los vivos colores de la tierra y del cielo y del mar. ¿Por qué tengo miedo de amar, yo que amo el amor? ¿Por qué tengo miedo, yo que no tengo miedo? ¿Por qué debo fingir desdén para poder sentir piedad?.

¿Por qué debo ocultarme tras el desprecio de mí mismo para poder comprender?. ¿Por qué debo avergonzarme tanto de la fuerza y enorgullecerme tanto de mi debilidad? ¿Por qué debo vivir en una jaula como un delincuente desafiando y odiando, yo que amo la paz y la amistad? ¿Por qué he nacido sin piel?, ¡Oh Dios mío!, ¿Y tengo que usar armadura para tocar o ser tocado?, o mejor dicho; ¡Viejo de la barba gris!, ¿para qué diablos he nacido?

Eugene O'Neill

08 de desembre, 2006

Perdona'm



Please forgive me
If I act alittle strange
For I know not what I do.
Feels like lightning running through my veins
Everytime I look at you
Everytime I look at you

Help me out here
All my words are falling short
And there's so much I want to say
Want to tell you just how good it feels
When you look at me that way
When you look at me that way

Throw a stone and watch the ripples flow
Moving out across the bay
Like a stone I fall into your eyes
Deep into some mystery
Deep into that mystery

I got half a mind to scream out loud
I got half a mind to die
So I won't ever have to lose you girl
Won't ever have to say goodbye
I won't ever have to lie
Won't ever have to say goodbye

Yeah na na na na
Yeah na na na na

Please forgive me
If I act alittle strange
For I know not what I do
It's like my head is filled with lightning girl
Everytime I look at you
Everytime I look at you
Everytime I look at you
Everytime I look at you

David Gray.

07 de desembre, 2006

Enamorarse y no

Cuando uno se enamora las cuadrillas
del tiempo hacen escala en el olvido
la desdicha se llena de milagros
el miedo se convierte en osadía
y la muerte no sale de su cueva
enamorarse es un presagio gratis
una ventana abierta al árbol nuevo
una proeza de los sentimientos
una bonanza casi insoportable
y un ejercicio contra el infortunio
por el contrario desenamorarse
es ver el cuerpo como es y no
como la otra mirada lo inventaba
es regresar más pobre al viejo enigma
y dar con la tristeza en el espejo.

Mario Benedetti.

06 de desembre, 2006

Feliç.

"La felicitat es troba en el centre de la moral. Tot allò que fem o deixem de fer està condicionat per l'obtenció i la instal·lació en la felicitat. Quina felicitat és la que busco i quina serà la felicitat que trobaré? Anem a l'encalç de la felicitat del nadó, creixem en un món de cotó fluix i coixins, peixat i reposat, aviciat i petonejat per amors intensíssims, entretingut per rondalles meravelloses i erigit en símbol del futur i en déu de la casa. Però la felicitat implica esforç i acceptació de la seva excepcionalitat. Tant el dolor com el plaer s'esmorteixen quan fa massa estona que duren. Potser la felicitat no és un objectiu, sinó els estímuls que segreguem per assolir-la.
Ara ja sé que així com el tacte de l'aigua excel·leix només d'una sed prolongada, la felicitat només es copsa com a alternança de la desesperació. Ara ja sé que la felicitat, ni massa ni poca. Sant Agustí deia que només s'és feliç amb Déu. La santedat comporta renúncies excessives. Goethe, per la seva banda, considerava la felicitat comuna sensació exclusiva dels plebeus. La quimera de la felicitat suprema és la que ens posa en perill les felicitats petites."

Joan Barril.
Parada obligatòria.
Ed. Planeta.

Mi estupidez

Me dijiste, te quiero, mi amor, sin acordarte de cuantas veces ya lo habias dicho antes, con la mirada baja, con el corazón encendido por un fuego azul de estrellas, esperando respuesta sin darte cuenta que a fuerza de repetir, las cosas no cambian, solo se vician más para luego no significar nada.
Decías que querias que cada dia fuera especial i cada momento mágico. No puede ser nada cierto si es mágico, no puede ser nada especial si siempre es especial. Yo me conformaria con ser un poco mejor que ayer y soportar mejor cada dia que pasa a mí y a mi mentidas, con la simple esperanza de que algun dia todo sea cierto.

Templos.

Hasta el último estertor de los más profundos mares al extremecerse por tu recuerdo, enmudece en esta catedral de madera y barro consagrada a la memoria de los olvidados, para redimirse de la culpa enquistada en los recodos de la conciencia ligera y cotidiana.

Jamás podremos ser hombres sin ser culpables antes.

30 de novembre, 2006

Lili



Lili,take another walk out of your fake world
please put all the drugs out of your hand
you'll see that you can breath without not back up
some much stuff you got to understand

for every step in any walk
any town of any thaught
i'll be your guide

for every street of any scene
any place you've never been
i'll be your guide

lili,you know there's still a place for people like us
the same blood runs in every hand
you see its not the wings that makes the angel
just have to move the bats out of your head

for every step in any walk
any town of any thaught
i'll be your guide

for every street of any scene
any place you've never been
i'll be your guide

lili,easy as a kiss we'll find an answer
put all your fears back in the shade
don't become a ghost without no colour
cause you're the best paint life ever made

Kavafis

LA CIUDAD

Dijiste: "Iré a otra ciudad, iré a otro mar.
Otra ciudad ha de hallarse mejor que ésta.
Todo esfuerzo mío es una condena escrita;
y está mi corazón - como un cadáver - sepultado.
Mi espíritu hasta cuándo permanecerá en este marasm
Donde mis ojos vuelva, donde quiera que mire
oscuras ruinas de mi vida veo aquí,
donde tantos años pasé y destruí y perdí".

Nuevas tierras no hallarás, no hallarás otros mares.
La ciudad te seguirá. Vagarás
por las mismas calles. Y en los mismos barrios te hará
y en estas mismas casas encanecerás.
Siempre llegarás a esta ciudad. Para otro lugar -no es
no hay barco para ti, no hay camino.
Así como tu vida la arruinaste aquí
en este rincón pequeño, en toda tierra la destruiste.

David Gray

29 de novembre, 2006

Final

Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.



Pere Calders (Invasió subtil i altres contes)

Trobat a Ni pomes ni peres.

Tornada.

Fa un mes i escaig que corro per aquí i no sé per quan de temps m'hi trobareu. He tornat d'un viatge massa llarg com per a narrar-lo ara i aquí i no sé fins quan de temps m'hi quedaré.
Només dir que aquesta bitàcola pretén ser una més dins de la teranyina i un espai per deixar-hi la desesperació, com un camp de tir per a bales de fogueig.
Fins aviat.