Què és l'amor?

Per a respondre aquesta pregunta prenguem com a punt de partida l'experiència clau de l'enamorament bilateral. Dues persones, en un cert moment de la seva vida, comencen una mutació,estan disponibles per deslligar-se dels objectes de l'amor anterior, dels vincles anteriors, per donar origen a una comunitat nova. Aleshores entren en un estat naixent, un estat fluid i creatiu on es reconeixen recíprocament i tendeixen a la fusió. De tal manera constitueixen un nosaltres, una col·lectivitat d'una solidaritat i d'un erotisme molt grans. És a l'interior d'aquest nosaltres que els individus singulars realitzen els seus somnis eròtics i no eròtics, les aspiracions i les possibilitats inexpressades. La grandesa de la seva solidaritat i la immensitat del plaer eròtic que es donen contínuament els permet de sentir i d'exercir pressions molt fortes sobre l'altre, pressions que porten a la formació d'un projecte comú, d'una visió del món comuna. La nova parella naixent està animada per una energia inexhaurible i a vessar d'entusiasme. El món li sembla meravellós i les possibilitats d'acció infinites. Elabora una concepció nova de la vida, reestructura totes les relacions internes i externes, es construeix un hàbitat nou.
[...]
De tot el que hem dit se'n deriva una conseqüència molt important. Que si l'amor dura, si es prolonga en el temps, vol dir que continuen actuant els processos i els mecanismes que ho van fer en el moment inicial de la revelació, del descobriment i de l'enamorament. L'amor, si existeix i en tant que existeix, sempre és “naixent”. Sempre és descoberta, revelació, admiració, adoració, desig de conjunció amb alguna cosa que ens transcendeix i que dóna ordre i sentit al món. La persona que estimem sempre és allò que se'ns està revelant com el pern del món. Per això l'amor sempre és estremiment de l'absolut en el contingent, quelcom misteriós, meravellós i diví. I quan és correspost, és do, gràcia que exigeix lloances i reconeixement.

Francesco Alberoni
T'estimo
Ed. Gedisa