Recorro els mateixos carrers que ens han vist tantes vegades amb les mans llaçades. No puc deixar de rememorar tots els passejos que hem fet plegats voltats dels mateixos desconeguts que ara m'acompanyen. La ciutat em sembla més buida. La geografia urbana ha perdut el sentit que abans tenia i n'ha pres un altre força més trist i caduc. Cada racó té una historia afegida que nosaltres vam construir, una historia que no sortirà mai a les guies de la ciutat. I no sé si és una historia a oblidar o la més bella de les memòries.
Certament tot sembla molt més fàcil si som capaços de fer tria del que ens ve a la memòria. Què és? Control mental? O la recerca del silenci d'allò del que ens volem despendre? El silenci és la veu de les respostes no desitjades. Amb el temps l'oblid sacava i caminem més ràpid, més lleugers. És una qüestió de temps només a qui no cal gaire esforç per resoldre, i quan aquest temps s'acaba és com si s'extingís una vida, o més aviat fragments de vida, llençats en forma de bocins de paraules que ja no tornarem a dir.