Arribada

Ahir va ser un dia una mica estrany, tot emboirat i un fred que espantava. Més d'una setmana així no sé si ho suportaria. L'arribada va ser ordenada i previsible, però durant les primeres hores em sentia desubicat. L'hostatger no hi era i el jove Fra Lluc va prendre la responsabilitat d'ensenyar-me l'abadia. L'habitació, molt més del que esperava trobar. El silenci aquí delata de tant en tant els moviments d'estómac i les passes llunyanes. Les campanes marquen l'hora del preg i de l'àpat. La serenor que es respira és d'aire net i de llibertat continguda i d'una voluntat manifesta d'acollida.

He arribat buscant aquesta serenor pretesa i el distanciament anhelat als temors a seguir endavant tot i els contrapesos excessius de la meva consciència. Cerco aquí allò que no sé trobar en el meu dia a dia, però de moment no sembla que hi hagi un camí fàcil per a avançar. Em sobren les paraules i em manquen els arguments. Sovint són més les ganes a dir que el què direm, les intencions més que els fets. Al menys sí que he de reconèixer que moltes de les rancúnies aquí no tenen sentit i que l'esperit ja feia temps que demanava altres motivacions per créixer. Potser és d'hora per saber què trobaré, queden encara vuit dies aquí per fer de l'estudi un pretext per fugir endavant cap a un lloc nou.

Avui el sol encara no ha sortit, però la boira d'ahir ja no em tapa el paisatge.