Autodefensa

Sovint fem memòria quan estem sols o bé quan hem arribat a port i repassem tots els capítols que conformen el nostre viatge. A vegades també recordem, quan ens manca la voluntat que ens porta a la fi del nostre trajecte. En aquests casos cal accelerar el pas, encara que no tinguem un rumb fix, com una fugida endavant, si el que evoquem és la cançó trista d'una absència. Cal anar a paratges desconeguts pels dos, un territori neutral per lluitar i intentar trair la memòria compartida. Per què els perdedors són els que traeixen o fugen abans de saber reconèixer entre plors, com de grans han estat els errors, com de vanes han estat les promeses, com de fàtues han estat les possibilitats.

En aquests indrets llunyans i desconeguts hi sol fer fred, i això ens recorda que en les fugides no es té temps de fer l'equipatge. Sortim amb el que portem posat i el que ens queda a les butxaques, sabedors que ens caldrà ajut per a pelegrins com nosaltres. Enyorem l'escalfor d'una llar i ens manca un espai on reposar després de tant esforç per aprendre a oblidar.

Però podria renunciar a aquesta fugida. Podria intentar romandre al teu costat en nom d'un altre, tot interpretant un paper cercant la teva aprovació. És un recurs més quan la solitud és excessiva o bé quan no sé si allà on vaig ens podrem retrobar. Quan hi arribi potser ja no serem nosaltres, ni tu ni jo ens sabrem trobar. Els meus dits a les fosques només trobaràn la buidor que ara m'envolta, però amb la certitut de la realitat i de l'innegable.

M'agradaria saber quin peatge he de pagar per tots els errors comesos fins ara, per mirar de redimir un temps que podria ben ser una mentida piadosa, per no tenir que somiar en fugides, per no sentir més com m'esclata el cap cada vegada que he de triar un camí o un altre, per no haver de veure la desesperança embolcallada amb el que fa massa temps anomeno por i per fer que siguin d'una vegada i per totes fútils totes aquestes paraules i que per fi tinguin veritable valor tots els meus actes.